La Roca de Canalda

En recordança

És tal volta l’indret més majestuós de la comarca. Als seus peus ens sentim molt petitons davant tanta grandesa de la natura. Només els més agosarats i idealistes s’arrisquen a escalar aquesta cinglera de 200 m, posant en perill la pròpia vida, com li va passar al jove Ivan Macià Palau, de 28 anys, tot escalant la via dels Fills del Vent el mes de gener passat. Era músic baixista i a Borges Blanques era molt estimat. Hi va haver un gran dol. Era fill de l’ex-alcaldessa i actual diputada de Junts Núria Palau. Descansi en pau l’Ivan que aquí a la terra no parava mai de fer coses bones per la gent. Nosaltres, però, ens remuntarem als orígens d’aquest cingle tan paorós, tot demanant disculpes als geòlegs que no hi estaran pas mica d’acord i molts altres tampoc.

La llegenda

En el llibre Dones de fum i aigua, de Joan Castro, el canonge Jaume Sarri recull la llegenda de la Roca de Canalda. A mig aire, a la paret hi ha els Forats dels Moros, unes coves que els moros es van fer per defensar-se. La gent creia que es referien als sarraïns, però el nom venia dels gegants de l’antigor, que també eren de pell bruna. Les coves es comuniquen per fora per un corredor amb barana que permet contemplar una gran panoràmica. La gent diu que ho van fer els moros, treballant dia i nit, però per sota veu es declara que els moros, o sigui, els àrabs per ells, no eren capaços de fer aquesta obra gegantina a cops de mànecs, ni de pics, ni de malls, ni de parpals, sinó que en realitat ho feren les misterioses dones de fum i aigua de la Ribera Salada, dotades de poders màgics. Elles van portar la terra negra, vermella i bona per terraplenar barrancs, van obrir llargues coves, van tallar verticalment els marges de les cingleres per dificultar l’entrada a les coves i, això sí, sempre de negra nit perquè ningú no les veiés. O sigui, que la nostra gent de l’antigor no les tenia totes amb aquesta Roca de Canalda i ja sospitaven que no era una obra natural ni humana. També el Dr. Sarri hi afegeix, per la seva part, que si contemplem bé aquesta Roca i també la de la Rectoria d’Odèn, veurem que semblen “tallades a cop de destral”.

L’ull que tot ho veu

La Roca de Canalda és una obra intencionada. La seva orientació tan cèntrica de cara a migdia ja la delata, entre altres coses. Per la part oriental forma un angle molt fi, però per l’altra fa com un racó, igual que l’ull humà. Si ens l’aguaitem de perfil veurem que és bombada i còncava, com el globus ocular. No precisament vertical. En la dita raconada s’alça una penya molt estranya, amb una base arrodonida, molt polida, però coronada per una formació irregular de penyes insòlites. Vol ser el llagrimall de l’ull humà, que és una carnositat sense cap forma determinada. Si seguim cap al costat immediat, ens topem amb el Tossal de l’Àliga, que sembla un nas tallat de dalt a baix. A sota hi ha la idíl·lica font de Pallerols.

Un dels símbols més recurrents de l’antigor és: l’ull que tot ho veu. A Egipte se’n va dir l’Ull d’Horus i els xinesos el van col·locar en el seu estadi olímpic en les Olimpíades de Pekín, de grans dimensions. Pel que sembla els gegants també van voler fer un ull que tot ho veu de proporcions colossals en aquest indret de Canalda, entre altres obres que amaga. Com la llegenda ens preguntem, com ho van fer? A grans trets, diguem que la base d’operacions es situaria al Pla de Riart, que encara avui està ple de codadells i grava que els haurien sobrat per fer l’argamassa de la Roca, la qual està feta per capes successives, a semblança dels pallers que es feien quan es batia a potes. D’alguna manera, les formigoneres treballarien de valent, també nit i dia, i des de l’aire deixarien anar el material damunt la roca fins a completar l’obra enginyada. També observem una enorme quantitat de sorra a la font de Lladurs. Tanmateix, no és semblant al que van fer amb l’embassament de la Llosa del Cavall fa pocs anys a la masia de Marcús?

El significat

Per quin motiu ho farien? Per què tant treball? Per ells el símbol de l’ull que tot ho veu deuria tenir un significat i un poder que se’ns escapa. És un símbol que es considera molt benèfic, porta prosperitat i benestar. L’església el va adoptar per allà al segle XVI en les obres arquitectòniques i el va anomenar l’Ull de la Providència. El govern dels EE.UU el va incloure en el dòlar, dins d’un triangle, i avui dia moltes empreses, que volen fer diners, així com moltes entitats modernes el posen en els seus logotips. L’ull que tot ho veu de la Roca de Canalda, sempre resplendent, presideix la nostra comarca i li augura prosperitat i bons temps. I qui és l’Ull que tot ho veu? Doncs, segurament Déu mateix. Per això a Déu, que no l’hem vist mai, se’l representa amb un triangle, la Trinitat, i un ull a dintre, igual que en el dòlar. I la Bíblia ho recalca en molts llocs, Déu tot ho veu. Per exemple, a Proverbis 15, 3: “A tot arreu són els ulls de Jahvè, que observa els dolents i els bons”.

L’Ull del Sàhara

En la nostra geografia aniran sorgint segurament altres ulls com aquest, que tot ho veuen, però cap serà tan famós i espectacular com l’anomenat Ull del Sàhara. Es troba a Mauritània en ple desert. Va ser descobert per un astronauta de la NASA l’any 1965. La retina d’aquest ull té un diàmetre de 50 km i està formada per grans cercles concèntrics de diferents colors. Ocupa el lloc adient dins del dibuix de l’ull, al qual no li manquen tampoc les corresponents celles. Els geòlegs es trenquen el cap cercant teories que expliquin com es va formar naturalment aquest ull, al qual assignen d’entrada uns 547 milions d’anys. Horrible! No val la pena discutir. És artificial i està fet per a ser vist des de l’espai en un desert sempre sense núvols, en la primera ocasió que un astronauta passi prop de la Terra, com així va ser.