La Balma Forcada (Castellar de la Ribera)

Colles ciclistes

El Pere Guitart i la seva colla fan excursions amb bicicleta de muntanya (elèctrica) pels encontorns de Solsona i de vegades arriben força lluny. Així van descobrir la desconeguda i grandiosa Balma Forcada a la rasa de cal Jalmar de Castellar de la Ribera. Ningú no la sabia fora de la gent de la Masia. L’Alba, que és una fervent usuària de la bicicleta, els en va assabentar i cap allí falta gent! El camí a seguir surt exactament del cementiri de Castellar de la Ribera. Quan arriba el moment de travessar la rasa, abans de 2 kms, la balma és allí, sota els peus. No es veu, però si s’ensorrés ens engolliria la terra. Per baixar-hi el Pere va fer servir una corda, com si féssim espeleologia. A baix l’espai és ampli com una església rupestre. Grans soques d’uns roures i pins que s’enlairen molt amunt. Estem en temps de secada eterna, malgrat passar mes núvols que mai, i el toll profund només té fang, on s’hi arrebolquen a gust els senglars. El saltant d’aigua, quan raja, cau de molt amunt, com si estiguéssim en terres encara inexplorades en aquest clot amagat de tothom. És possible, però, que molts anys enrere algun captaire o llenyataire aprofités aquesta balma per passar-hi les nits, ja que fa com un jaç quadradet sota la roca, avui ple de la pols que imperceptiblement va caient de la lenta descomposició de la pedra. Aquí baix, per altra part, la temperatura es manté estable, fresca a l’estiu i més calentona a l’hivern.

Un temple rupestre

Aquests indrets tan particulars, al revés del que passa avui, eren molt coneguts i freqüentats per l’home primitiu i pels nostres avantpassats de fa només mil anys i pocs segles mes. Aquí s’hi trobaven bé. Es banyaven en el toll i el salt d’aigua els batia amb força damunt el cap i les espatlles i en sortien reconfortats i regenerats. Mentrestant el sol deixava entrar els seus raigs lluminosos en la balma a través de l’escletxa i de les branques dels arbres. Recorda exactament la gran Balma de Sant Sebastià. Aquella ambientació els atansava al món invisible de les seves divinitats. Tornaven per uns moments a la felicitat dels orígens quan els homes a penes havien de treballar perquè amb poca cosa ja en tenien prou per viure i la naturalesa els ho subministrava generosament. Salut, amor i família era tot el que necessitaven. Totes les llegendes antigues parlen d’una època daurada que hi va haver als orígens de la humanitat. Això de l’home encorbat, pelut i amb cara de micus és una farsa tremenda dels temps moderns, elaborada de propòsit per distreure l’home del seu Creador i deixar-lo sol i desemparat.

La Forcada

Com diu la gent, se’n diu la Balma Forcada perquè te la forma d’una forca. Està tancada i coberta pels dos costats de la rasa, que la cobreixen en bona part, deixant una obertura que es va fent cada cop mes estreta fins acabar en punxa, com una forca de dues pues. Segurametn la paraula Forcada és també un nom, no pas un adjectiu femení. El català antic juxtaposava els noms, sense fer servir ni l’article ni la preposició “de”, encara inexistents. Per tant, avui en diríem la Balma (de la) Forcada. Potser. Altres casos són mes clars, com la Font Canaleta de Riner, la Font (de la) Canaleta. La toponímia té la gràcia de ser arcaica i cal mantenir-la. No evoluciona amb la llengua.