Perdiguers (Ceuró)

La masia

La contrada de Perdiguers arrenca enfront de la gravera de Ceuró per un camí perfectament indicat que ens hi porta. Al capdamunt s’hi troba la masia de Perdiguers, petita com ella sola, coronant tota la contrada. Una parra dóna ombra a l’entrada i només li manca una figuera, els dos arbres fruiters que fan la felicitat de l’home a la Bíblia: “visqueren junts tots els dies de Salomó, cadascun sota la seva parra i la seva figuera” (Re 5,5). El més rellevant és el turó terrós que s’alça sota la casa, un túmul que deu contenir al seu interior un gran personatge enterrat de temps molt remots. Algú, com sol passar amb aquests turons capriciosos que recorden el mont Calvari, va coronar-lo amb una rústega creu de fusta, que a jutjar pel seu estat podria fer uns 50 anys.

La Vila de Perdiguers

Aquesta, com li correspon al nom de capital de masies, de fundació romana, és grandiosa, però molt malmesa per l’enderroc del 2004, quan encara hi vivia la família RegadaRafart. Per cert, la mare en va sortir mal ferida, i ara el Josep, de Vila en Vila, viu a la Vila d’Altès. En una de les corralines encara hi podem trobar un gruix enorme de papers impresos que hi anava llençant: fulls diocesans, diaris, revistes, programes de festes... perquè el Josep ho llegeix tot i ho recorda tot. Ens explicarà que el darrer amo de la Vila de Perdiguers va ser Josep Vila Solà que, nat el 1880, morí el 1971, com consta a la làpida del petit cementiri. Casat amb una dona de Cabiscol, va morir, però, sense descendència i la propietat passà a la seva germana, casada a Purgimon. Amb tot, no era l’hereu. Aquest va voler ser capellà i en la guerra del 36 el van matar a Lleida després d’intentar escapar-se, guanyant-se així mossèn Jaume, malgrat tot, la palma del martiri, que sempre valdrà més que la finca. Perquè avui la Vila, amb les seves 240 ha., després de moltes rebaixes, es ven per un milió rodó. Es diu que una societat hi vol fer una urbanització de luxe perquè el lloc seria molt escaient.

El santuari de la Mare de Déu de Sa Vila

Aquesta marededéu té una llarga història, recollida per mossèn Jaume Sarri, il·lustre canonge solsoní, però ningú no ha volgut publicar els seus 80 folis, que deuen reposar en l’Arxiu Diocesà. La imatge és molt singular, feta d’ivori i molt petita, la qual es guarda al Museu Diocesà i només es treu per al dia de la festa al mes de maig. Segons mossèn Joaquim Calderer seria del s. XV i segons mossèn Sarri del XII. El cert és que primer hi va haver una capella romànica dalt d’un serrat i que després el 1781 es va bastir la nova, cosa que fa pensar al Josep que hi deuria haver hagut dues marededéus, una de romànica més antiga i l’actual. Tot i que la capella és força gran, el cambril de la Mare de Déu sembla de miniatura. Les portes que menen a dalt són molt baixes i l’altar per dir la missa a penes si arriba als genolls. Tot és graciosament petit, talment com la imatge.

Un altre túmul: els perdiguers

Abans d’assolir el santuari de Sa Vila, en un revolt, hi trobarem unes lloses que cobreixen un munt de terra enmig dels pins. Aquí sí que estem davant l’enterrament d’un altre personatge molt afamat que visqué a la contrada ara faria ben bé 4000 o 5000 anys, a l’època megalítica de les grans pedres, les quals només podien ser mogudes pels braços dels gegants existents aleshores. Així que ja sabem la classe de personatge que protegeixen les grosses lloses. La primera arrel per-, de perdiguers ve de pera, o sigui, pedra en antic. La gent, al veure la disposició d’aquests rocs en cercle amb un de cèntric al capdamunt, van batejar-los com els Perdiguers perquè, degut a la seva disposició, semblaven un grapat de rocs com els que llençaven amb una fona, que volaven en bloc vers el blanc, fent així més fàcil la punteria. Dir-ne Perdiguers era una metàfora divertida que voldria dir com avui perdigons, només que aquests pesaven una tona cadascun. No cal que ens amoïnem en excavar-lo perquè no seria notícia en cap diari ni TV, només al Celsona. I els seus ossos El Josep Rafart Regada al mig dels excursionistes de la Baixa Ribera Salada desapareixerien a l’acte perquè els il·luminati han censurat el tema dels gegants a tot el món, i només en deixen parlar en revistes marginals. No fos cas que se’ls ensorrés també l’actual model cultural, pseudocientífic i antibíblic, perquè resulta que la Bíblia parla força dels gegants i això per ells pertany a la mitologia i no a la ciència.