Matamargó

Jornades de Sant Galderic

Diumenge, dia 14, es celebra a Mata- margó la festa de Sant Galderic, el sant que defensava els pagesos enfront dels senyors feudals allà per l’any 800, consi- derat el patró de la pagesia catalana. Des- bancat aquí per Sant Isidre, el seu culte encara està viu a la Catalunya del Nord, on va néixer Sant Galderic. La missa serà a les 10 del matí, amb benedicció del pa i cant dels goigs inclosos, i tot seguit a les 11 s’inauguraran les X Jornades, organit- zades enguany per l’Ajuntament de Pinós. Caldria demanar a Sant Galderic entre moltes altres coses que es deturin ja les fumigacions aèries i l’escalfament i desin- tegració dels núvols. Passen molts núvols, més que mai (no hi hauria canvi climàtic i sí molts bolets), però no els deixen ploure per un motiu secretíssim que només els illuminati coneixen, malgrat que la natura, homes, animals i plantes ho estem patint de valent. No són imaginacions, tots els avions de la comarca absolutament ens fumiguen, però la gent dorm a la palla i, això sí, els cotxes ben bruts de la porqueria que llencen.

Les Cases de Matamargó

Es podrà fer una visita guiada a aquesta casa pairal, restau- rada a l’estil antic. Era com un poble medieval, ja que tenia fusters, ferrers, pastors... amb les seves famílies. Per això, hi havia també una mestra. S’hi feia molt vi que, com expliquen molt bé, sortia cap a França, on la fil·loxera havia arruïnat les vinyes i perquè el vi de poca graduació suplia l’aigua, que sovint estava infectada. Qui ho diria també que a les Cases van comercialitzar durant anys, fins a la guerra, una aigua embotellada, l’Alzina, de la seva finca? Entre les seves propietats, era fins i tot radioactiva.

Matamargó i el bosc de l’estendard

Sabut és que Mata vol dir bosc, com en Matadeperes, un bosc de pedres. O Matamala, un poble del Capcir català, al costat dels Angles, que té el gran bosc sagrat dels druides que encara avui no l’han tallat, tot i ser al mig de la plana i que s’hi podria fer un bon blat cerdà. Pel que fa a Matamargó ja es veu que el bosc no hi manca pas. La segona arrel –margó– equival senzillament a marcó, un marc petitó, que el trobarem en un angle de la plaça de l’església, que ningú no sap què hi fa. És un marc artístic de pedra, que talment sembla sortit de terra. El seu concepte vertader seria el d’estendard o ensenya, artísticament decorat per la funció que tenia. És el que va donar nom al poble de Matamargó: el bosc de l’estendard, i és un miracle que encara hi sigui després de tan- tes vicissituds i tenir uns quants milers d’anys segurament. Al mig presenta una misteriosa mà solitària amb els cinc dits, un símbol prehistòric i màgic que el trobarem en coves de França. No sabem què ens vol comunicar. Està escortat per uns petits pilars, un dels quals presenta una espiral esculpida, un altre símbol que abunda a Galícia i als països cèltics.

Tot plegat forma un conjunt màgic que escapa a la nostra cultura. Tal volta els qui sabien contemplar-los eren enduts a regions de l’esperit inabastables per al simple mortal. Hi ha en el mateix indret un turó piramidal, avui coronat per una grossa creu. També l’església, que té un altar barroc molt valuós, i el gran cementiri escalonat. Diumenge, doncs, tot obert. No diguem el diumenge, no trepitgem més el nostre preciós català.