La Baronia de Rialb (4/6)

La masia de Vilamonera

Aquesta masia pertany al poble de la Torre de Rialb, però és molt a prop de Politg. Aviat trobem per la carretera un gran rètol que diu Camí de Vilamonera i al cap de poc apareix al mig d’un tros una masia en runes, que és el que resta de Vilamonera. Una paret alta enmig de les runes està esperant ser tombada qualsevol dia pel vent de llevant si bufa fort. És un lloc recòndit i rònec, lluny de qualsevol nucli comercial, com passava amb tota la Baronia. El més proper era Tiurana, on podien proveirse d’allò més indispensable. Una de les darreres famílies que hi visqué fou la família Brescó, que emigrà a Vilalta de Vilanova de l’Aguda abans de la guerra, on van tenir nou fills que malament haurien cabut a Vilamonera. Ja grans, quasi octogenaris, es van llegir amb molta fruïció i se’l pasaven dels uns als altres el llibre de mossèn Antoni Bach i Manuel Gabriel: “La Baronia de Rialb. Esbós històric”, que recull la història, noms, capelles, castells i masos de la Baronia i no cal dir Vilamonera. N’havien sentit a parlar tant als seus estimats pares i padrins, a la vora del foc, que ja era com que si hi haguessin viscut.

Resta força sencera la gran pallera i un xic en sota l’antiga capella de Sant Pere de Vilamonera, devorada per la vegetació i també en runes. Conserva malgrat tot l’absis i la seva espitllera orientada a la sortida del Sol. Era una capella petita que no hi cabrien més de vint persones, però feta segons l’arqueologia romànica de pedres ben ajustades i volta corbada, que deuria semblar un iglú dels esquimals. La van edificar sobre la roca viva, no sabem si per comoditat o per ressaltar, més probablement, les paraules profètiques de Jesús a sant Pere: “I jo et dic que tu ets Pedra i sobre aquesta pedra edificaré la meva església, i les portes del reialme de la mort no la dominaran”. Per alguna cosa la van dedicar a l’Apòstol Pere. Llavors havien passat 1000 anys d’aquelles paraules i ara 1000 més, quan segons el parer de molts savis l’Església enfronta la pitjor crisi de la seva història, com si fos la batalla final, i quan, segons aquests mateixos savis, “el segle XXI serà enormement religiós o no serà”, la qual cosa fa pensar que la crisi serà molt gran, amb persecució infernal inclosa, però curta. Ara bé, cal tenir present, com sempre, que aquest lloc sagrat de Vilamonera abans era pagà. De fet, les roques no hi manquen, més grosses o més petites. Es diria que hi torna a haver la tomba d’algun gegant o geganta atrapats a l’ìnterior pel morter, de “mort”, d’una roca artificial, però la clau de tot plegat ens la donarà una vegada més el nom de Vilamonera, que s’ha mantingut intacte al llarg dels milennis. Primerament cal entendre que, com tots els noms compostos, el segon no és adjectiu sino substantiu: la Vila (de la ) Monera, ja que en aquells temps encara no havien aparegut ni els articles ni la preposició “de”. Per exemple, Vilamantells serà la Vila dels Mantells, encara que no sapiguem quina cosa són els “mantells” ni la “badella” de Torrebadella.

El que més descolla de Vilamonera és la paret o roca del costat de la capella, que està menjada i fins foradada de tant rascar-la. Per què ho feien? Doncs, per alguna raó medecinal. Grataven la pedra i es menjaven la pols que els queia a les mans, segurament perquè tenia alguna virtut afrodisíaca, ja que per a ells no hi havia res més important al món. El mateix lloc sagrat era, com en tants altres, un santuari de la fertilitat, els homes per una cosa, prenent-se la pols de roca, i les dones per a poder tenir fills, fregant-se amb alguna de les pedres presents, i això últim ho va recollir Joan Amades com una pràctica encara existent a Catalunya al segle XIX. Els etnògrafs en diuen “pedres dessoladores”, d’arrossegar-se. Per això a Pinell tenim la Balma de les Senyores en la Ruta de les Mentides. Per saber l’origen de Monera, cal veure primer el de Moner, que és el nom d’unes quantes masies de la nostra terra. Una fins i tot al Solsonès: Moner de Clariana. L’altra podria ser Moner de Tavartet (foto). En les dues hi podem veure dibuixat el membre viril en la forma d’un camp de conreu, pel que fa a la segona, ben descarat. Per tant, Moner volia dir el que volia dir i Monera era la pols o el lloc on es podia recollir la pols de propietats afrodisíaques per a guarir senzillament la impotència masculina o la infertilitat, tan estesa avui entre el jovent per raons que no es poden dir. Si algú ho vol provar, serà sota la seva responsabilitat, no fos cas que li sortissin pedres als ronyons.