El Taüt del Moro (Biosca)

El nom de l’indret me l’invento perquè el que tenia abans segurament s’ha perdut. I a més em llenço a la piscina sense saber si està plena o buida. El cas és que cada roca grossa que vegem ve a ser quelcom estrany i artificial, digne de conservar. Seria un ídol, una tomba, una figura, una plataforma... La costa de Biosca, per la carretera de Ponts i sota les antenes, ofereix tot un batibull de roques enormes, com si fossin les restes d’un antic monument o santuari. Tal volta una espècie de mausoleu. N’ hi ha dues de molt grosses que descollen perquè els nostres avantpassats, coneixedors del seu misteri, van intentar obrir-les perquè sospitaven que al seu interior hi jeia el cos d’algun gegant enterrat amb les joies corresponents, que era el que cercaven. Els gegants sabien fer roques amb argamassa, que després semblaven naturals, de la mateixa manera que els blocs de les piràmides d’Egipte es van fer amb motllos i sorra del desert. Embolcallat hermèticament dintre d’una roca, el cos del gegant es conservava fresc i incorrupte per manca d’oxigen. D’això en diuen inòxia, sense oxigen. S’han trobat gripaus i serps atrapats a l’interior de roques partides que, encara vius, s’han posat a caminar un altre cop després de milers d’anys. I això podria passar també amb els gegants, anomenats “moros” en la versió popular. De moment ja s’han trobat gegants morts a la Xina, sepultats a l’interior de roques aparentment naturals, però aquestes coses no són notícia per no alterar la mentalitat moderna, que després de la Revolució Francesa ja no vol saber res de transcendència ni de misteris inexplicables per la ciència. Està censurat per aquells que tenen el poder de fer-ho i que ni tan sols sabem qui són.

A Espanya tenim Alberto Canosa que s’està fent famós, malgrat el vet, per la seva teoria que tot el país està ple de roques amb gegants enterrats al seu interior, encara vius. I amenaça dient que algun dia començarà a esberlar-les. Per tant, aquí a Biosca el Taüt del Moro en fóra un exemple inquietant, tal com mostra la foto. Es nota que van començar a treballar per partir-la pel mig, però se’n van desdir. Què va passar? Doncs, encara es coneix. Mentre picaven i rascaven la roca, es van adonar que en sortia un raig de sang pel capdavall. Es van esglaiar tant que van arrencar a córrer i no hi van tornar mai més. Ai, Roser, que tens 10 anys, no t’espantis en llegir aquestes coses, que jo ja n'estic.