El Bosc del Duc (2/2)

L’amo de la nit

El duc és l’ocell rapinyaire nocturn més important que existeix. S’estén per tot Europa i Àsia i l’espècie no perilla, degut a que estar protegida per la llei. De nit tot ho veu i la seva oïda és tan fina que no es mou res que ell no ho sàpiga. Pot pesar uns quatre kg i la seva envergadura pot assolir els 1,7 m d’amplada, i vola tan silenciós que les seves preses no tenen possibilitat de fugir. No té pràcticament enemics i s’alimenta de conills i rates, però també de cadells de guineu, musteles, llebres, esquirols, peixos, insectes... Fins s’ha adaptat a viure prop dels nuclis urbans i fa els nius en penyes no molt escarpades, però de difícil accés degut a l’espessa vegetació. Crien de dos a quatre pollets cada any i són fidels a la parella per tota la vida i, si un es mor, no triguen a trobar un altre company. De nit, quan udolen, es poden sentir a dos o més km. Tanmateix, és un ocell tingut per enigmàtic i encara poc conegut. costat. El dretà fins i tot amb el cercle entorn de l’ull, tan típic de l’espècie. El van esculpir en vol, desplegant les seves ales, de les quals li resta la dreta amb tota la seva majestuositat, si ens arribem a veure-la a través de l’impenetrable bardissa. Allí al fons del riu els nostres avantpassats assistien bocabadats a les cerimònies en honor del Duc en plena nit, a la llum de la lluna. Li sacrificaven conills damunt les roques que feien d’altar i li imploraven favors. La mitologia ens diu que el duc era l’animal que s’invocava per al coneixement de l’esdevenidor i per obtenir facultats paranormals. Amb l’arribada del cristianisme, una vegada més, es procedí a destruir el gran ídol de Riner i a bastir enlloc seu una església cristiana romànica, substituïda segurament per l’actual. Li van tallar el gran coll i una ala, que va rodolar costa avall per complir així amb el mandat bíblic: No tindràs altres déus fora de mi.

El bosc sagrat

Tot i saber prou bé que el Duc de Riner no menjava res per ser de pedra, se li va reservar un gran bosc sagrat, que és el que va donar nom a la casa del Bosc del Duc. No s’hi podia entrar ni tocar res, llevat potser dels fetillers que entraven en contacte amb l’esperit lligat al gran Duc perquè, no ens enganyem, hi havia quelcom més. Aquell bosc era per a ell sol, perquè no li faltessin conills ni ocells per caçar.

El gran Duc de Riner

Per les seves característiques, no és estrany que el duc, conegut també pel gran duc, formés part en l’antigor d’aquells animals tinguts per déus, com la serpent en primer lloc, el brau i l’àliga, tots ells representats al nostre país en roques zoomòrfiques que ens passen desapercebudes, com ha estat el cas del gran Duc de Riner. A l’indret mateix de Riner, a tocar del riu, s’observa un munt de roques desballestades de grans proporcions, negroses com el riu. És el que resta del gran ídol, que conserva encara el cap força sencer, amb un ull a cada