El Bosc del Duc (1/2)

La darrera família pagesa

Teresa Cinca Cantons, del Castell de Sant Climenç, es va casar amb Antoni Marbà, propietari del Bosc del Duc, una casa de pagès de Riner. Es portaven 20 anys i era abans de la guerra. Ella era la cinquena de set germanes i un germà, i la mare, que ja era viuda, va pensar que li calia aprofitar aquell pretendent, així hi hauria una boca menys per alimentar. Eren anys durs. En van néixer dos fills molt flacs que als pocs anys es van morir, no podien caminar. Al seu darrere vingueren dues filles precioses, la Pilar i la Dolors, els darrers infants que es criarien al Bosc del Duc. La casa queia tan apartada que havien d’anar a estudi a peu a la Gargallosa. De casa estant, feien un crit a les nenes de la casa veïna de Malric i totes es posaven en camí. Es trobaven a baix el riu Negre, que a voltes havien de travessar a peu descalç, ja que es treien les espardenyes per no fer-les malbé, que havien de durar molt. S’emportaven el dinar, que escalfaven en aquella casa que feia d’estudi, i a la tarda retornaven a casa pel mateix camí. Més tard ja anaven a estudi a Freixinet, però encara era més lluny. Als 11 anys els pares les van dur a un col·legi de monges de Manresa, però tot i ser tan espavilades, en aquells temps no perillava que anessin mai a la universitat. La Pilar, als 7 anys, ja anava a Solsona tota sola a cavall d’un ruquet a vendre els ous. El ramassador Cases els hi pagava i se’n tornava ribera avall. De vegades, quan li venia molta son, estacava el ruc i s’adormia damunt l’herba. Llavors els pares patien pel retard de la filla.

La Pilar a voltes pujava a Viladecans, on hi havia molta canalla i un mestre que a l’estiu els feia estudi. Era l’Uldaric Tripiana, un seminarista de Solsona. D’aquell encontre en va sorgir un amor adolescent irresistible. Encara que ell es va traslladar al seminari de Vic, ja no es podia oblidar de la Pilar i va plegar. Aquell noi era molt intel·ligent i amb els estudis que ja tenia, es va dedicar a l’ensenyança i al mateix temps hi va encaminar la seva promesa. Tots dos es van convertir en uns mestres molt eficients i prestigiosos, encara que actuaven de forma privada; però gràcies a ells molts estudiants van arribar a aprovar el Batxillerat, tan difícil en aquells temps. Un cop a Sabadell ja es van convertir en mestres titulars perquè no paraven mai d’estudiar. L’Uldaric va morir molt jove, però d’aquell amor en quedaven dues Pilar: l’esposa, que ja no es tornaria a casar, tot i ser tan jove, i una filla de 9 anys, també molt escarrabillada, que lògicament trobaria a faltar molt el seu pare perquè l’Uldaric estimava la seva filla amb bogeria. Pel que fa a la Dolors, ella va seguir els pares cap a Solsona, a ajudar la mare que obria una botiga de queviures al carrer de Sant Llorenç, mentre que el pare aniria i vindria cada dia del Bosc del Duc. A l’hivern omplia cistelles de llenegues d’aquella obaga tan frondosa de la finca i, a l’estiu, despenjava el volant i es llogava per segar a les comarques veïnes, com als temps més antics. Molt aviat aquella botiga la van traslladar a cal Sant Pare, on avui hi ha la Taverna Ollé. La Dolors, que no li mancaven pretendents, al final es va casar amb l’Enric Canyelles, un veterinari que solia posar a la Fonda Vilanova, i se n’anà amb ell cap a terres gironines, on ara viu, vídua també i sola en una masia, dedicada al que sempre li ha agradat tant, la vida de pagès, cuidant conills, cabrits, conreant alfals per alimentar-los i pendent dels seus dos fills i néts. Tant que li hauria agradat viure al Bosc del Duc! Però la mare se’l va vendre al Pinatell, per penedir-se’n l’endemà mateix. Prou va intentar recuperar-lo amb tota insistència, com sabia fer ella, fins a marejar-lo; però el Pinatell li deia de veritat o per excusa: Per mi ja us el tornaria a vendre, però la dona no ho vol. Al final, també es va vendre, però a una altra família. Un altre dia haurem de veure de què ve aquest nom tan preciós del Bosc del Duc. Serà del Duc de Cardona... o serà d’una altra cosa?