Engordany

Ha estat una sort perquè l’explicació etimològica ja la tenia. Engordany vol dir lleó. Deixant de banda l’article en- o an- que figura en tants i tants topònims andorrans, sense que se n’escapi la capital, Andorra, ens queda l’arrel gor, que voldrà significar lleó, a pesar que no la trobem en cap idioma conegut. Totes les romàniques coincideixen amb el llatí leo i fins i tot el basc lehoia. En la toponímia peninsular hi ha també noms hebreus, que en realitat són ibers, ja que ben mirat és tracta de la mateixa paraula: hebreu/iber, però això ens portaria molt lluny. El cas és que en hebreu lleó és ari i, per tant, tampoc no ens ajuda a resoldre Engordany. L’arrel gor voldrà dir lleó perquè és un mot onomatopeic. El rugit del lleó és gooorrr! Diuen que quan el lleó rugeix a la nit en la sabana és esfereïdor. Se sent a una distància de cinc kms. Fins i tot en els còmics es representa el rugit del lleó amb aquestes mateixes consonants, gggrrr! També les té el verb rugir, encara que capgirades. Per tant, el lleó en una àrea més o menys extensa d’Europa era gor, independentment que també se’n digués lleó. I encara que gor només s’hagués conservat en el nostre Engordany, no passa el mateix amb el verb rugir, propi del bramul de lleó, que alguna hora, com se sap, també era europeu.

Toponímia andorrana

Engordany

Parlaré en primera persona. Era el 1968, després del Maig francès. Treballava a la gasolinera de l’hotel Rosaleda d’Encamp i, quan baixava amb l’autobús cap a Andorra o quan pujava, em cridava l’atenció una penya alta a l’entrada d’Escaldes que em semblava el cap d’un lleó. No sabia que allò era Engordany i no les Escaldes. No hi vaig donar cap importància. Era una impressió personal o era un caprici de la natura. Al cap de 60 anys, però, quan he publicat molts llibres i articles sobre toponímia, m’he recordat d’aquella figura amb la sospita que havia de ser el desllorigador per resoldre un nom tan enigmàtic com Engordany. El més xocant era que ara aquella penya no la trobava, no endebades el lloc estava ple d’edificis que aleshores no hi eren. Vaig arribar a la conclusió que la penya s’havia enderrocat sola o que més aviat l’havien fet fora per edificar-hi algun xalet, i enrabiat perquè algun potentat s’hauria saltat les normes per la preservació del paisatge. Quan ja no tenia cap esperança de trobar-la, un dia d’aquests tot baixant amb el cotxe en unes dècimes de segon la vaig reconèixer a través del bosc d’edificis. Vaig cercar aparcament a l’instant i quan trec el cap pel pont d’Escaldes, era allí com sempre, el cap del lleó penjant damunt el Valira. La recordava marronosa i clara, però ara està molt ennegrida, cosa que potser ja ho era.

Sens dubte, ens queda la segona arrel, gairebé tots els topònims la tenen: -dany. No cal traduir-la. És molt catalana i vol dir mal, fer mal, damnificar... Serien dos substantius juxtaposats, quan encara no s’havia inventat ni l’article ni la preposició en el nostre llenguatge: En-gor-dany. Ara bé, aquí ja ens movem en la incertesa. El mot dany pot al·ludir a tall, perquè els talls fan mal, i aleshores el dany seria el tall que porta el lleó sota la barba i que certament descolla molt, de prop i de lluny, ja que sembla fet i afegit expressament, a posteriori, per un llenyater o més aviat per un aizkolari basc amb un cop de destral, com si fos de fusta. O sigui, que En-gor-dany voldria dir El Lleó del Tall o simplement El Lleó Tallat. També podria ser un topònim invers i En-gor-dany voldria significar: del Lleó el Tall, o sigui, el Tall del Lleó, que tanmateix sona millor. La gent ho dirà.