Dos pins centenaris ens deixen

Un és el Pi de Viladrich a la carretera de Sant Climenç, conegut també com el Pi de la Bàscula. Està catalogat com a Arbre Monumental. Des de fa uns mesos s’ha anat assecant, la seva grossa i rabassuda corpenta aviat es quedarà sense cap fulla, ni rossa ni verda. Com els padrins i padrines que arriben als cent anys o poc menys i que a la fi es moren de pura vellesa. El Pi de Vila- drich, científicament la Pinassa de Viladric, era un punt d’encontre o una meta per fer una sortida a peu o amb bicicleta. Els forestals sabran si tenia 200 o 300 anys o fins i tot mes. Ens n’anem a la centúria del 700 i no sabríem dir de cap ésser viu que quedi en vida d’aquell segle, com no siguin també alguns pocs arbres, com el lladoner dels Casals de Pinell, aquest de 500 anys, contemporani del descobriment d’Amèrica, vaja!

L’altre pi encara no està mort, però sembla que dona senyals de partença d’aquest món. Cada cop té més fulles seques. Es tracta del famós Pi de les Debaneres, també catalogat, i si aquell és al km 8, aquest es troba al 6, en plena Torregassa, com el llegendari Pi de la Torregassa, el pi més gros que es recorda del país, mort a finals del segle passat. El Pi de les Debaneres era un punt de referència al temps que els santclimensesos i pinellencs anaven a peu a Solsona. Amb el pi de les Debaneres s’acabava la llarga i sostinguda pujada i començava ja la ràpida baixada cap a Solsona. A aquest pi en algun temps de la seva joventut algú li va escapçar la capsina central, l’ull, i ja no va créixer cap amunt, però li van sortir quatre braços laterals en forma de creu que van començar a créixer en vertical cap amunt. Sembla un canelobre de quatre ciris, però la gent hi va veure la figura d’un artilugi que es feia servir per convertir les madeixes de llana en un rodet i que era molt familiar aleshores, les debaneres.

En honor al Pi de Viladrich, estirem l’escrit per ex- plicar de què ve Viladrich. És el nom de la casa de pagès de Viladrich de Clarà per trobar-se al seu termenat. Els documents antics en llatí van escriure “Vila Ardericus”, un nom personal, perquè sonés bé en llatí, però tothom en deia ja Viladrich com avui perquè la gent mai va parlar en llatí, només alguns clergues l’escrivien i malament. Viladrich volia dir “Vila (del ) Dric”, i més exactament “vila (del) Tric”. Casualment el “tric” era un altre artilugi, que constava de tres (tri) aspes de molí que es movien o tallaven, -ic. Allò, el “tric”, era un invent antic que avui s’ha tornat modern. Són els ventiladors elèctrics i sobre- tot també els molins eòlics, que consten de tres grans aspes, sempre tres. Uns monstres dels quals es va lliurar la Torregassa per poc. I on és el Tric de Viladrich?

Doncs, hi és, però en forma de gran geoglif, un dibuix que només és visible des de l’aire i això implica que en alguna etapa molt antiga la humanitat ja va aprendre a volar. Després se’n van oblidar per llarguíssims segles i ara que ho tornem a fer descobrim aquests senyals misteriosos d’una civilització que no en sabem res. Siguem humils, som rucs. Aquest Tric de Viladrich té la virtut d’aparèixer i desaparèixer segons les anyades, però és indestructible. L’últim cop va ser el 2020 i 2021, i no ho feia des del 2008 i tampoc el 2022 i 2023. Ja potser era un aparell elèctric en aquells temps foscos, si és que no servia ja per a fer electricitat, com un molí de vent. El mateix mot elèctric ho diu massa clar: elec-tric. I, en fi, és possible, no pas segur, que a can Gaspar o Gaspà, la casa veïna, passi tres quarts del mateix, res de noms personals, ja que aquest nom està ple de “aspes”.

Pi de Viladrich

Pi de les Debaneres

Hèlice de Viladrich